2011 - L'esperó de Rocinante - Monòleg teatral. --- SOBRE ELS IDEALS, EL TEMPS i LA BOGERIA ---- Un idealisme desmesurat comporta una escassetat de pragmatisme que sol impedir el ple desenvolupament dels nostres anhels vitals. Aspirar a que el món s'ajusti als nostres ideals en lloc d'intentar adaptar aquests ideals a la realitat sobre la qual intentem materialitzar-los, acaba per ennegrir els nostres cors amb un pòsit de frustració que enfosqueix, com una capa de magma extint, cadascun dels seus batecs.No obstant això, en algun moment de les nostres vides, una sola espurna, intensa i inesperada, pot prendre flames que abrandin aquest magma letàrgic per fer-li recobrar la seva antiga condició volcànica. El desenllaç es tradueix en una erupció vital la voracitat de la qual es veu alimentada per la impossibilitat de recuperar el temps perdut. El remordiment, al seu torn, sembra la consciència amb explosions de ràbia i amargor que dicten nous dogmes amb el fervor del nou convers. El passat, i sobretot els errors que han configurat el seu llegat, encarnen la identitat de l'enemic a batre, i totes les armes que destrueixin o ens allunyin de la seva trajectòria, es forjaran amb l'ímpetu d'un visionari a qui un nou estel ha batejat amb la resplendor d'una flamant promesa que emmascari la ineptitud per conferir-li sentit a la pròpia existència. //// En aquesta cruïlla trobem a Alonso Quijano, traçant sobre les estepes de la seva consciència una cartografia alternativa que molts situarien en els confins de la bogeria. Una bogeria que evidencia la nostra condició humana en la seva forma més grotesca, vulnerable i patètica, però que al mateix temps també ens redimeix d'aquells amarratges que ens allunyaven del caos còsmic que ens va engendrar. Sobre la sorra del desert en què ha despertat, Alonso Quijano traça ondulacions per aixecar l'onatge que el porti a la deriva i el sacsegi amb impulsos de vitalitat que aconsegueixin desllorigar l'esquelet de la seva letargia. Es llança, a pit nu, sobre el mar trencat que s'obre davant els infeliços que no tenen res a perdre. No és una espurna el que el sacseja del seu tedi existencial, sinó una espina que, clavada en el seu cor, el dessagna d'esperances i l'abandona sobre el sender de l'errant cavalleria perquè els nobles ideals que orienten aquesta ordre l'adoptin com a un orfe que ha perdut totes les seves senyes d'identitat. D'aquesta manera, Alonso Quijano s'afronta a l'ocàs de la seva vida amb un llampec de revelació en la mirada, i un tremolor de talons que fa fimbrar els magres flancs de Rocinante amb un calfred premonitori.---- EXTRACTE: "QUIJANO: Cruel és la primavera que et somriu quan la tardor ja ha desfullat les teves branques. Et cruixen els ossos, s'enterboleixen les teves llàgrimes, i s'emblanqueixen els teus cabells blancs com si els records haguessin absorbit tota la tinta del teu avenir. Però encara així, el cor, aquest vailet orfe que salta pel teu interior ignorant les clivelles que esquerden el glaç de la teva sepultura, salta i rellisca sobre l'herba que la primavera humiteja amb les seves promeses d'eterna joventut. Jo no sóc de marbre, sinó de carns toves i no gens impenetrables contra les que ja no valen ni tenen força les càbales de la reflexió. L'amor em va obrir el seu prat i em va captivar perquè en ell collís les seves flors més belles, les mateixes que, un cop embriagat amb la seva aroma, el desencantament va alterar, mudar i transformar en roques d'afilats cantells. Amb sang a les mans, va bufetejar la sòbria realitat al desolat cor que, com un càndid vailet, s'havia arriscat a jugar. Es va allunyar de la riba la barqueta i va naufragar sense rems, vela, eixàrcia o timó. Crec que existeixen fruits prohibits el caprici dels quals té per únic objectiu evidenciar el desesperat patetisme del temps perdut, doncs en aquest punt de la meva existència, jo encara no sé què punyetes he fet amb la meva vida...".