Mil nou-cents vint-i-vuit. Aquest fou l'any d'uns fets terriblement dramàtics i sagnants, que feren trontollar tot Catalunya i se'n feren ressò la premsa de bona part de l'Estat espanyol, i també de l'estranger. Una data: 19 de maig de 1928, un dissabte fosc i tenebrós, que marcà un abans i un després a la vida de cadascun dels habitants d'aquell petit llogaret, poblat per poc més de quaranta persones: la Pobla de Ferran, un lloc carregat d'història, que antigament fou un recinte emmurallat a recer del Castell de Ferran, del qual només se'n conserva una torre de planta quadrada. Es troba a un km de Passanant, situat a l'extrem nord-oriental de La Conca de Barberà. Un entorn de tradició rural, com tota la Conca de Barberà i les comarques properes. Un conjunt de poblets petits, de gent senzilla i treballadora, on tothom es coneixia i ningú desconfiava de ningú. Prova d'això era que durant el dia les portalades de les cases es deixaven sempre obertes, sense cap mena de recel, i la quitxalla del poble campava al seu aire pels tombants propers, o fins i tot, de vegades llunyans, de casa seva. En aquell entorn estaven segurs. Allí no hi havia ni robatoris, ni els perills de la gran ciutat. En aquelles contrades la quotidianitat era la pròpia de qualsevol població agrícola de l'època. El treball al camp ho supeditava tot: els horaris, els costums, les relacions, les converses...; tot es movia dins aquests paràmetres tan ben definits. El rellotge tenia un ús força relatiu. Els pagesos en tenien prou guiant-se per la claror diürna. Podríem dir que eren grans experts desxifrant el grau de variació de les ombres en relació a la posició que es trobava el sol, d'aquesta manera sabien l'hora i el moment del dia en què es trobaven, i que tot plegat els marcava la durada del jorn de treball. Jornalers i propietaris; quan el sol sortia partien cap a la finca, alguns a peu, altres en carro o a cavall de la mula o el ruc. Un cop allí, s'hi passaven tot el dia, només descansaven per fer les menjades: esmorzar, i també dinar, que alguns se'l preparaven ells mateixos, dins un cobert o a recer d'un arbre; a d'altres els hi portava la dona, o bé un fill quan no era a escola, o la mare, o fins i tot una veïna, si es donava el cas; entre ells hi havia una certa germanor i s'ajudaven els uns als altres. En arribar la primavera, donat que el dia s'allargava més, també s'hi berenava. Així doncs, el treball al camp sovint era dur i llarg, començava de matinada, en despuntar el dia, i finalitzava quan el sol fugia engolit per la grisor de la vesprada. Si el tipus de feina era més fatigosa, les parades acostumaven a sovintejar més; les aprofitaven per a beure un trago d'aigua del càntir, o reposar una estoneta. A l'hivern d'aquell any, sortosament, les glaçades no feren acte de presència a cap dels racons d'aquelles contrades; tanmateix, la primavera, ha estat força abundosa en pluges, això possibilitarà que a l'estiu la collita de cereals sigui més abundant que la d'altres anys, donat que l'alçada que llavors tenien ja era força considerable. Els pagesos estaven contents perquè, tot i que tindran molta feina a arrencar les males herbes, que han crescut al mateix ritme que el sembrat, serà una feina que al final de tot els proporcionarà uns bons guanys. Tot sovint es paraven a contemplar satisfets el color daurat de les espigues, que era força magnètic quan els rajos de sol les abraçava.